SEGONA PRESENTACIÓ

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ
2. MARC CONCEPTUAL
2.1. DEFINICIÓ
2.2. CAUSES
2.3. RELACIÓ OBESITAT-SOBREPÈS
3. OBESITAT COM A INFERMETAT
3.1. RISCS
3.2. PREVENCIÓ
4. OBESITAT I SOCIETAT
4.1. SITUACIÓ ACTUAL
4.2. L’OBESITAT: UN PROBLEMA BIOLÒGIC, PSICOLÒGIC O SOCIAL?
4.3. OBESITAT EN L’ADOLESCÈNCIA
5. EDUCACIÓ FÍSICA I OBESITAT
5.1. JUSTIFICACIÓ DE L’EDUCACIÓ FÍSICA AMB L’OBESITAT
5.2. ESTRATÈGIES I PROGRAMES PER A LA PREVENCIÓ DE L’OBESITAT
6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
 
1.INTRODUCCIÓ
Les notícies del dia a dia alerten a tota la societat mundial de la importància de l’obesitat, ja siga com a infermetat, epidèmia, problema social, comparació interpersonal... Però lo evident, és que importa i preocupa a tothom. Aleshores sorgeixen preguntes, i possibles respostes, però queda clar que el tema no està tancat, sinó més bé obert a tota solució possible.

L’obesitat s’ha convertit als últims anys en un tema de gran repercussió social. Per això, en aquest treball s’intenta tractar la problemàtica que comporta aquest fenomen en l’educació escolar, i concretament al nostre país. D’altra banda, s’abordarà la funció social que pot tenir l’educació física per intentar prevenir el problema que comporta l’obesitat sobretot en edats menudes.

L’obesitat està present durant la història, des dels principis de la humanitat, realitzant un paper canviant, doncs les societats antigues sempre identificaven a les persones grosses com persones belles, amb diners o de classe alta. I avui, la concepció de bellesa ha canviat radicalment, fins i tot creant el concepte oposat (anorèxia), perquè agrada la gent prima i fina, sent la gent obesa en la majoria de vegades rebutjada per la societat.


2. MARC CONCEPTUAL

2.1 Definicions

Per a poder donar una vessant crítica al treball anem a definir i delimitar el significat dels termes fonamentals que anem a tractar, com són el sobrepès i l’obesitat.

Si consultem les principals referències a l’hora de descriure científicament les paraules, podem veure com la definició més comú és la de l’OMS (2006) que considera l’obesitat com “un excés de greix determinat per un índex de massa corporal igual o superior a 30” i el sobrepès com “un excés de pes corporal, bé siga de greix, múscul, massa òssia o de fluids”.

L’índex de massa corporal és la relació entre pes dividit entre l’alçada al quadrat, i es la dada més utilitzada per a determinar si una persona, ja siga infant, adolescent o adulta, està dins del pes normal o pateix sobrepès o fins i tot obesitat (IOTF) . Tot i que no hi ha un consens (Consenso SEEDO, 2000) es considera que una persona deu tenir entre 18 i 25 d’IMC per estar dins del pes normal, entre el 25 i 30 per estar considerat com a sobrepès, i sobre els 30 o superior per ser obès, sempre i quan no existeixen altres riscs associats.
 
Taula de valors per a definir l’obesitat en graus (OMS)
Valors límit del IMC (kg/m2)
Normopès 18,5-24,9
Sobrepès (Obesitat grau I) 25-29,9
Obesitat grau II 30-34,9
Obesitat grau III 35-39,9
Obesitat grau IV >40

La RAE en la seua edició del 2002 , defineix l’obesitat com “la qualitat de l’obès” i l’obès com “una persona excessivament gorda”.

Un altra definició més quantitativa, assenyala que una persona sofreix sobrepès quan pesa un 10% més del que seria el seu pes ideal i obesitat quan té un 20% més del seu pes ideal (Pérez,G. 1999), és a dir, una persona amb un pes ideal establert de 50 kg, es trobaria en un sobrepès quan superaria els 55 kg, ja que el 10% del seu pes ideal seria 5 kg, i en obesitat quan el seu pes arribara a 60 kg. En canvi, en menors de 18 anys, no s’estableix un IMC concret que marca el límit de quan es sofreix sobrepès o obesitat.


2.2. Causes

Hi ha moltes referències (Consenso SEEDO, 2000; Salgado, 2006; Martínez et al, 2002) que indiquen les causes que desencadenen l’obesitat, i les podem agrupar en distints factors:

Factor genètic: Estudis recents revelen que “el pes corporal està subjecte a una determinació genètica substancial, responent a una variació aproximada d’un terç de l’IMC” (Anderson i Wadden, 1999). A més a més, la influència genètica pot contribuir a diferenciar la tassa metabòlica entre els individus, pel que és més possible la tendència a l’obesitat, sobretot si s’acompanya aquest factor amb el sedentarisme i la ingesta excessiva.

Edat i el sexe: l’obesitat preval més elevada al subgrup femení i augmenta amb l’edat, sobretot en l’etapa post-menopàusica. També augmenten en homes amb l’edat, i s’aconsegueix un valor màxim en ambdós casos entorn als 60 anys. “És important fer un seguiment d’aquestes característiques i tenir en compte el risc de l’edat i el sexe per poder prevenir-ho” (Consenso SEEDO, 2000).

Factor nutricional: S’entén que la “sobrealimentació” és el determinant de l’augment del greix corporal, però no es deuen deixar de banda la qualitat dels aliments, la composició, la grandària, etc. Per això és important establir des de ben menuts una educació sobre hàbits alimentaris correctes en la població per aconseguir una condició de vida més saludable.

Factor psicosocial: es troben més casos de persones obeses en població amb un nivell socioeconòmic més bé baixos, ja que les dones d’aquest estatus social en la majoria dels cassos no tenen accés a la informació necessària per dissenyar dietes baixes en calories ni a la importància de l’activitat física al dia a dia dels xiquets per prevenir el sobrepès. També, tendeixen a comprar productes barats, que són en major part els que major contingut calòric presenten.

Factor de la inactivitat/sedentarisme: és alarmant pensar en una civilització moderna i sedentària, on les noves tecnologies faciliten l’activitat de la vida quotidiana i la necessitat de buscar moviment es dona en casos escassos. Es prefereixen activitats menys físiques, on la vergonya i l’avaluació siga menor i no hi haja necessitat de massa temps. Hi ha una relació directa entre la pràctica d’activitat física i la reducció del component grassos.

La decisió de la persona obesa per a modificar el seu estil de vida dependrà també d’ajudes externes on els professionals de la salut no sols podran realitzar indicacions precises, sinó que també podran representar un model exemplar si assumeixen un compromís i desenvolupen unes actituds correctes i que promoguen la salut.


2.3. Relació obesitat-sobrepès

Popularment aquestes dues paraules es solen utilitzar gairebé com a sinònims, ja que tenen un significat recíproc associant-se a que una persona amb sobrepès sofreix obesitat i que una persona obesa pateix sobrepès.

Està científicament acceptada la definició que fa la OMS (l’Organització Mundial de la Salut) a l’any 2006, que defineix l’obesitat com “un excés de greix determinat per un índex de massa corporal igual o superior a 30”,mentre que el sobrepès es troba “entre un IMC igual o superior a 25” per tant, tota obesitat implicarà un sobrepès. Aquesta part de la definició és troba fora de qualsevol discussió, però no obstant hi ha diferències significatives en la qualificació d’obesitat i sobrepès en tant que l’obesitat és “un excés exclusiu de greix o teixit adipós” mentre que el sobrepès és “un excés de pes corporal, bé siga de greix, múscul, massa òssia o de fluids” (OMS, 2006). Podríem exemplificar-ho veient un culturista de baixa alçada amb una musculatura molt desenvolupada el qual el sobrepès (no greix) li provoca una sobrecàrrega i estrés en les estructures corporals. Per tant, és pot tindre un sobrepès però no ser obès.

També existeix la discussió de si les dues són o no considerades com a infermetats cròniques i si les causes que ho provoquen són les mateixes. Si seguim els criteris de la OMS (2006) considera l’obesitat com una “infermetat crònica originada per moltes causes i nombroses complicacions predisposant a moltes infermetats com són les cardiovasculars, diabetis miellitus II, apnea de la son i osteoartritis”, mentre que el sobrepès “és una infermetat que no sols afecta al cos sinó també a la salut social del pacient i coma factor de risc d’altres possibles infermetats”. Així que el terme crònic està limitat al terme obesitat, i el sobrepès no.


3. OBESITAT COM A INFERMETAT

Des de l’any 1998 l’obesitat és considerada per la OMS com a infermetat, i segueix sent així a la última versió de la “Classificació Internacional d’Infermetats” de 2007 (ICD-10). En aquesta classificació, en la secció d’infermetats endocrines, nutricionals, metabòliques i immunològiques, existeix un apartat anomenat Obesitat i altres hiperalimentacions, on s’atorguen diferents codis a l’obesitat, com per exemple: ‘obesitat localitzada, obesitat a causa de l’excés de calories, obesitat induïda pels fàrmacs, obesitat extrema amb hiperventilació alveolar i altra obesitat.’
Aquesta classificació ha sigut acceptada pel Ministeri de Sanitat i consum Espanyol (MSC), cosa que queda reflexada a la seua pàgina web (http://www.msc.es/servCiudadanos/alertas/gripeAH1N1.htm). D’altra banda, La Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat, al 2007, també coincideix en considerar l’obesitat com a infermetat. Però, aquesta concepció de l’obesitat com a infermetat no sols es dóna a Espanya, sinó que està present a tot el món. Així, prestigioses associacions americanes de la salut, com la Food and Drug Administration, 2000, la National Heart, Lung, and Blood Institute, 2002, o finalment la American Obesity Association, 2006, també hi estan d’acord amb aquesta concepció d’infermetat.

Bàsicament, per a la OMS (2006) existeixen dos tipus d’Obesitat: l’obesitat simple que constitueix en principi un problema de tipus estètic i no sol requerir tractament mèdic, i l’obesitat patològica, coneguda com obesitat mòrbida o severa , que predisposa a una elevada mortalitat i a greus problemes psicològics i socials.

 
3.1. Riscs

Segons Hernán Daza i cols., al 2002, l’obesitat i el sobrepès constitueixen avui en dia un dels reptes més importants per a la salut pública, i no sols en els països desenvolupats, sinó també en els que creixen actualment. El motiu principal és, sens dubte, que s’ha convertit en un risc elevat en la prevenció de la mortalitat a nivell mundial.

“L’obesitat causa perjudicis clars a la salut, redueix la qualitat de vida i disminueix la funcionalitat de les persones que la pateixen” (GREP-AED-N, 2008). La OMS, al 2006, adverteix que està relacionada amb algunes de les majors causes de mort, ja que es troba lligada al 60% de les defuncions degudes a infermetats no contagioses, com ara les cardiovasculars, la diabetis o el càncer. I és també la OMS la que afirma que la xifra augmentarà progressivament fins arribar a un 73% al 2020.

Vague, d’altra banda va suggerir allà als 50 que l’acumulació de greix abdominal podria augmentar el risc de diabetis i d’infermetats cardiovasculars, cosa que s’ha confirmat actualment. I és que “nombrosos estudis demostren que una alta proporció de greix, ja siga a l’abdomen o el tronc, s’associen amb resistència a la insulina, hiperinsulinèmia, tolerància a la glucosa disminuïda, diabetis, perfil lipídic plasmàtic androgènic i pressió arterial elevada” (Hernán Daza, 2002).

Actualment, l’ obesitat és responsable, segons la OMS, de més d’un milió de morts anualment (2007). Aquestes dades confirmen que s’ha convertit, per darrere del tabac, en la segona causa de mortalitat evitable. (Rubio i cols., 2007; Banegas i cols., 2003; Mokdad i cols., 2004).

Així que queda clar que risc hi ha, a quasi tots els nivells, i que s’ha de tenir en compte perquè potser no sempre siguen patents els símptomes de manera immediata, sinó que poden estar latents fins a un determinat moment i manifestar-se després, sense solució possible.



3.2. Prevenció

Òbviament, amb un estil de vida sedentari combinat amb una alimentació rica en àcids greixos saturats i sucres refinats, és important buscar un enfocament polifacètic, on es tinga en compte la nutrició equilibrada i una major activitat física. És per això que han aparegut milers de guies i publicacions referides a aquests temes en els últims anys. (Scarsella, 2003).

Segons les guies publicades pels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units, 1998, les estratègies de més èxit per a reduir el pes en persones obeses són, entre altres de menys pes, reduir la ingesta calòrica, augmentar la pràctica d’activitat física i el recolzament psicològic per a millorar el comportament alimentari i el hàbits de l’activitat física. Aquestes guies, aporten també una sèrie de recomanacions, de les quals hem elegit aquelles que ens pareixen més rellevants e importants:

-Cal que les persones obeses realitzen una activitat física moderada, fins a una 30 minuts quasi tots els dies de la setmana, donat que és la única manera de participar en la crema de greixos.

-Com a objectiu inicial, s’haurà de reduir un 10% del pes corporal per a disminuir així els factors de risc, i després continuar amb la disminució progressiva de l’excés de pes adient.

-La ingesta de greix a la dieta haurà de reduir-se quasi al 100%, ja que està directament relacionada amb les calories ingerides.

-Abans de tenir en ment una teràpia medicamentosa, serà el metge l’encarregat de tractar al pacient, durant aproximadament sis mesos, amb una teràpia centrada en millorar les conductes i hàbits alimentaris, així com els hàbits de vida. Després dels sis mesos, podrà passar-se a una teràpia amb medicaments, sempre i quan el metge ho considere oportú.



4. OBESITAT I SOCIETAT

Com ja hem comentat anteriorment, l’obesitat es un important problema social perquè representa un factor de risc que comporta a unes infermetats cròniques i que suposa un greu problema econòmic pels alts costos que té la seua prevenció i tractament.

El problema és major en xiquets ja que si no canvien els hàbits que tenen i l’entorn social mantindran l’obesitat en l’etapa adulta, a menys que la societat prenga consciència i transmeta uns hàbits alimentaris i una pràctica física adequada.


4.1. Situació actual

Com a introducció sobre aquest tema començarem parlant sobre la situació actual de l’obesitat. Podem dir que en l'actualitat l’obesitat ha arribat a nivells alarmants, ha passat de ser una epidèmia per esdevenir una pandèmia a causa de les proporcions que ha assolit. A través del temps, aquesta malaltia ha mostrat una tendència a l'alça a causa de l'augment constant de la prevalença en tot tipus de poblacions. Comparativament i d'acord a xifres de l'OMS, l'obesitat ha mostrat un creixement més gran en els països en desenvolupament que als països desenvolupats, d'acord amb dades publicades per aquest organisme, hi ha al món més de 1600 milions d'adults (majors de 15 anys) amb sobrepès i més de 700 milions amb obesitat i el 2005 existien en el món com a mínim 20 milions menors de 5 anys amb sobrepès. Encara que en anys anteriors se li considerava a l'obesitat com un problema exclusiu de països desenvolupats, avui en dia aquesta malaltia afecta també a països amb baixos ingressos i mínims nivells de desenvolupament.

L'obesitat s'ha convertit en una malaltia amb abast socials, és a dir, les seves repercussions dins d'aquest àmbit arriben a ser determinants per al desenvolupament dels adolescents, no només en matèria de salut sinó també en la manera com aquests es desenvolupen, s’identifiquen i viuen en societat amb els seus semblants, l'obesitat i el sobrepès es presenten en qualsevol nivell socioeconòmic i a qualsevol edat, incrementant a mesura que passa el temps i quan es presenta en edats primerenques com en l'edat infantil i en la població adolescent, a la majoria dels casos sol perpetuar fins a l'edat adulta i amb això ocasionar l'aparició de múltiples malalties cròniques no transmissibles. El sobrepès i l'obesitat en edats primerenques s'està influenciat d'alguna forma per els estils de vida (hàbits dietètics i activitat física) de la població però també en la manera com l'adolescent es relaciona amb els seus iguals.


4.2. L'obesitat: Un problema biològic, psicològic o social?

Parlar d’obesitat és parlar d’un tema que ens du a una reflexió critica ja que l’obesitat pot entendre’s com una infermetat o com un problema social o psicològic que pot dur a diverses infermetats.

Podem dir que l'obesitat és, sens dubte, una malaltia multifactorial, l'expressió clínica i tractament no es poden entendre mitjançant un sol enfocament, però, en virtut de les tendències actuals en relació a l'augment d'aquesta patologia en edats escolars, se li han atribuït a aquesta condició dos substrats fonamentals: els canvis en la forma d'alimentació i l'activitat física.
L'obesitat en joves està sent cada dia més gran, els patrons desordenats i les conductes alimentàries deficients, units a la inactivitat física han estat factors clarament definits com de risc per a que l'obesitat es mantinga i perdure fins a l'edat adulta; en establir aquestes conductes i estils de vida poc saludables, s'augmenta el risc d'aparició a primerenca edat de malalties producte de l'obesitat, les més comunament desenvolupades en adolescents com ens diu Edgar Zamora (2008) són: “la diabetis mellitus tipus II (DMT-II), tancaments Epifisiària primerencs, hiperplàsia i hipertròfia adiposa, presentació primerenca de la menarca, hiperlipidèmia, augment de la despesa cardíaca amb el seu conseqüent hipertròfia del cor esquerre, esteatosi hepàtica amb augment de transaminases i alteracions del metabolisme de la glucosa, problemes ortopèdics de peus, genolls, maluc i columna lumbar, coledocolitiasi, litiasi vesicular , síndrome de Stein-Leaventhal o d'ovari poliquístic i pseudo tumors cerebrals entre moltes altres malalties desenvolupades com a conseqüència de la mateixa obesitat.”

Des del punt de vista biològic, l'obesitat es deu al substancial increment del teixit adipós per sobre d'un nivell determinat per a la talla d'un patró de població normal mitjana. “En més del 90% dels casos és el resultat d'un desequilibri entre la ingesta alimentària excessiva i la despesa calòrica.” (Zamora, 2008). Aquest augment de pes exagerat condicionat per una elevada ingesta i conductes sedentàries es denomina obesitat exògena, l'anomenada obesitat endògena que representa el 10% dels casos està condicionada per raons genètiques, endocrino-metabòliques o altres malalties. (Riaño, 2007)

Un altre tema de reflexió critica que ens ve donat dels paràgrafs anteriors, és que encara que la diferència entre ambdues denominacions en ocasions es dificulta, molts obesos prefereixen el diagnòstic d’endogen ja que això salva la seva responsabilitat individual i social. És més elegant "obès malalt" que "obès indisciplinat".

És oportú relatar que segons Bray, G. (1985) les cèl•lules d'obesos trasplantades a subjectes prims i viceversa responen a les característiques físiques del receptor, perdent les qualitats del donant. A més, "bessons univitel•lins repartits entre famílies obeses i primes, responen amb al llarg del temps i durant el desenvolupament al nou patró familiar. Tots dos exemples són força concloents a demostrar que tant cèl•lula com a persona depenen més de conducta i medi ambient que de codi genètic pel que fa a obesitat es refereix "(Bray, G. 1985).

Tot això, ens ajuda per reforçar la tesi que tant el sobrepès com l'obesitat responen en major mesura a factors exògens o extrínsecs del propi adolescent i en menor mesura de factors endògens o intrínsecs d'aquest, com pot ser el cas d'adolescents amb predisposició genètica associats al gen de l'obesitat o bé a condicions endocrines.

Si efectivament com hem pogut veure, en el problema d'obesitat dels adolescents, no podem partir del fet que són obesos per raons de mal funcionament orgànic, ja que múltiples estudis mèdics conclouen en la seva majoria, que en l'obesitat són presents d'alguna manera, factors de l'entorn social amb relació en la psicologia de l'adolescent, podem aleshores fer-nos aquesta pregunta. Per què els models actuals de tractament i control de l'obesitat s'enfoquen en la seva majoria a qüestions d'alimentació i exercici? La resposta a aquesta pregunta la podria ser que “als models econòmics i de consum de la major part de la gent, on el culte a la bellesa fa la seva aparició i on múltiples empreses amb interessos comercials troben el seu nínxol de creixement , en oferir als consumidors potencials dietes miraculoses o aparells d'exercici avantguardistes de tot en un”.( Zamora, 2008)

Dit així, els consumidors potencials (persones obeses) són influenciats de manera psicològica, és a dir, es condiciona l'obès a adquirir els productes en virtut del desig sublimat de "veure's bé" o "veure's física i socialment atractiu" i en conseqüència acceptat en societat.

D'altra banda, un control i tractament de l'obesitat no pot defugir del fet que l'estat nutricional d'un grup determinat, no pot ser avaluat excloent el seu context sociocultural.

Amb tot, podem concloure aquest apartat dient que l'obesitat, com un problema de salut pública en els adolescents, s'ha estudiat des de diversos enfocaments, d'entre tots, el més acceptat i que ha tingut major ressò en la societat actual és el biològic, on el sobrepès i l'obesitat es deuen principalment a l’excessiu consum de calories i l'escassa o nul•la activitat física. Aquest enfocament biològic ha conduït a que en la majoria de les vegades es pensi que amb una dieta equilibrada i molt exercici es resoldrà el problema, i això gairebé mai passa, sobretot si es pensa que efectivament, el sobrepès i l'obesitat en la majoria dels adolescents no es deu a causes endògenes, sinó a factors exògens o socioculturals que impacten directament en la psicologia de l'adolescent ocasionant una sèrie de problemes a nivell conductual i social. L'enfocament biològic defuig els factors de l'ambient social i per tant els aspectes demogràfics i històrics d'una població, ja que les representacions socials de l'obesitat van canviant d'acord amb el moment històric i geogràfic de les poblacions, per tant, la solució al problema de l'obesitat no es troba en receptes ni mètodes d'aplicació mundial o general, sinó en l'estudi integral i específic en els diversos factors i entorns sociodemogràfics on es desenvolupen els diversos grups humans. És a dir que cal tindre en compte tots els factor de forma unificada i no aïllant les diverses perspectives.


4.3. L’obesitat en l’adolescència

Fins ara, l'anàlisi de la prevalença d'obesitat a Europa s'ha topat amb una escassetat d'estudis que examinen de forma global aquesta prevalença. Alguns es cenyien a determinats països, i altres a escollits grups d'edat o estrats demogràfics.

Un dels primers estudis en què es va analitzar de forma global a Europa la prevalença d'obesitat va ser el projecte WHO MONICA (1989) (World Health Organization, Monitoring Trends and Determinants in Cardiovascular Disease). La recollida de dades per a aquest estudi es va realitzar entre 1983 i 1986, amb la limitació que les mostres no eren necessàriament representatives dels països dels que eren obteses (Seidell, 1995).. La prevalença d'obesitat obtinguda en aquest estudi després d'ajustar per edat va ser inferior entre els homes que entre les dones, i aquesta tendència a mostrar percentatges divergents sembla ser mantinguda. Així mateix, es va observar que la prevalença d'obesitat era major en els països mediterranis i de l'est d'Europa, en comparació amb els països del nord i centre-oest europeu.

El 1997, l'Institute of European Food Studies (IEFS) va promoure un estudi europeu amb l'objectiu de determinar la proporció i característiques sociodemogràfiques de la població obesa, així com les seves actituds envers l'alimentació i l'exercici físic (Kearney i cols., 1999) Hi van participar els 15 estats membres de la Unió Europea, a través de la selecció de mostres representatives d’ aproximadament 1.000 subjectes majors de 15 anys de cada país, obtenint un total de 15.239 participants. Entre altres variables sociodemogràfiques es va preguntar pel pes i la talla, calculant posteriorment l'IMC per a cada individu.

Els resultats sobre la prevalença d'obesitat obtinguts en l'estudi del IEFS varien segons la seva distribució geogràfica (Fig. 1). El Regne Unit mostra la major prevalença d'obesitat (12%), seguit d'Espanya (11%), sent la menor a Itàlia, França i Suècia (7%). Atès junts obesitat i sobrepès, la major prevalença combinada de tots dos es va observar a Espanya, Alemanya i Grècia.

Els percentatges d'obesitat i sobrepès en els 15 països també varien segons sexe (Figs. 2, 3). Les estimacions demostren que prop de la meitat dels homes i una tercera part de les dones presenten un IMC superior al desitjable (25 kg/m2). Analitzant separadament les dades, la prevalença d'obesitat és una mica més gran entre les dones que entre els homes, i la prevalença de sobrepès més gran entre els homes. A més, l'estudi del IEFS va demostrar que els individus pertanyents a nivells socioeconòmics més elevats, els més joves, aquells amb formació universitària i els que estaven solters presentaven uns índexs d'obesitat inferiors a la resta dels grups, i com els fumadors mostren una prevalença de obesitat superior a la dels no fumadors (Martínez i cols. 1999)


La prevalença d'obesitat als Estats Units segons les dades obtingudes en les enquestes nacionals de salut i nutrició (NHANES tipus I-III), entre els anys 1960 i 1991, serveixen de comparativa amb els resultats en Europa1. Als EUA aproximadament la tercera part dels adults majors de 20 anys presenten sobrepès, i la tendència a l'alça. La prevalença de persones obeses i / o amb sobrepès als EUA ha augmentat un 8,9% entre els homes i un 9,2% entre les dones entre els anys 1960 i 1991. Convé recordar que en aquests estudis es consideren obesos els homes amb IMC superior a 27,8 kg/m2 o dones amb IMC superior a 27,3 kg per metre quadrat.

En la majoria dels estudis poblacionals sobre obesitat, l'IMC es calcula a partir dels valors auto referits de pes i talla, ja que si la mostra és de grans dimensions és molt costós en temps i diners mesurar directament el pes i la talla. És conegut el fet que els participants, en ser preguntats pel seu pes i per la seva talla, tendeixen a exagerar la talla i "a treure's uns quilos” (Madrigal i cols., 2000). Això pot provocar l'aparició d'un biaix de mala classificació no diferencial que tendiria a acostar-se al valor nul, és a dir, la prevalença d'obesitat és en realitat més gran del que es mostra en aquests estudis. En tot cas, s'ha demostrat la suficient precisió i idoneïtat dels valors de pes i talla auto referits per al seu ús en estudis epidemiològics (Willett, 1998; Rothman i cols., 1998; Sánchez i cols., 2001).

De l'anàlisi d'aquestes dades es desprenen diverses conclusions. Més de la meitat de la població europea presenta un pes superior al convenient per a la seva alçada. La prevalença d'obesitat mostra una clara tendència a augmentar en tots els països desenvolupats, i Europa no es lliura d'això. Això obliga a prendre iniciatives i extremar els esforços en el desenvolupament de campanyes encaminades a frenar aquest increment progressiu dels nivells d'obesitat així com a prevenir la seva aparició. S'hi ha d'incloure la promoció d'una dieta sana i l'increment de l'activitat física, sense perdre de vista les àmplies diferències culturals i sociodemogràfiques que caracteritzen els països europeus, el que farà que els grups diana així com els missatges a transmetre hagin ser específicament identificats a cada població. Així, la població espanyola, en concret, no està familiaritzada amb els factors que influeixen sobre el guany de pes especialment entre la gent gran, individus de baix nivell socioeconòmic i els habitants de les regions nord i nord-oest de España. (Martínez i cols, 1999).

 
5. EDUCACIÓ FÍSICA I OBESITAT

L’obesitat a les poblacions adolescents fa inevitable que aquesta arribe a l’àmbit escolar. Per tant serà des d’ací des d’on s’hauran de buscar solucions i propostes de prevenció per a intentar pal•liar el problema en aquestes edats per a tindre unes perspectives de futur més esperançadores.

En aquest apartat s’argumentarà la importància de l’educació física sobre l’obesitat i de la introducció de programes d’actuació i prevenció.


5.1. Justificació de l’Educació Física amb l’obesitat

Com s’ha comentat abans, l’obesitat és un problema de gran repercussió en la societat actual, principalment en poblacions adolescents. Aquesta informació es fa evident als treballs de diferents autors. Per exemple, D. Kirk, al 2006, en un dels seus articles, cita a Jeff Wells, un periodista esportiu australià, qui va escriure una sèrie d’articles demanant un augment d’hores setmanals per a l’educació física escolar. Wells assegura que la societat australiana es troba en declivi, tant econòmicament com política, i que la població es incapaç de treballar adequadament per evitar aquest empobriment. El periodista, afirma que existeix una gran relació entre aquesta situació i el fet de que la població, sobretot adolescent, estiga adquirint uns índex d’obesitat cada vegada més elevats. Anomena a aquesta situació, ‘crisi d’obesitat’. Així trobem, “the degeneration of Australian society was there for all to see, claimed Wells, in the neglect of our children’s bodies” (la degeneració de la societat australiana estava a la vista de tothom, afirmava Wells, en la negligència dels cossos dels nostres xiquets). Kirk (2004). A continuació, s’introdueix a l’educació física escolar en aquesta discussió, ja que en l’àmbit escolar, que és l’àmbit de la població adolescent, és l’única assignatura on es treballa amb el moviment del cos. Per això, assegura Kirk, “Any threat to school physical education, the subject area entrusted with the care of children’s bodies, was for Wells clearevidence of how far the degeneration had gone” (qualsevol amenaça a l’educació física escolar, l’assignatura encarregada de la cura del cos dels xiquets, era per a Wells un indici clar de fins a on havia arribat la degeneració). En aquestes discurs, s’estava donant en certa manera la responsabilitat a l’educació física escolar, d’evitar l’aparició d’aquells índex d’obesitat tan elevats en els adolescents de la societat australiana.
Està demostrat sobradament que la pràctica d’activitat física provoca un augment del metabolisme corporal, cosa que genera un consum calòric, equilibrant així la despesa i la ingesta de calories. A més, té com a resultat una millora de les funcions cardiovasculars, provocant una regulació homeostàtica optimitzada que permet un correcte funcionament de l’organisme. Però els beneficis no són tan directes i senzills. Bueno, al 2009, al analitzar els estudis publicats a la revista American Heart Journal, al 2006, assegura que la pràctica d’exercici físic aïllat és un mètode ineficient per a la pèrdua de pes, assenyalant la importància d’incorporar a aquest exercici físic una dieta equilibrada.

Actualment, al currículum escolar, l’Educació Física és l’única assignatura que permet desenvolupar continguts que tinguen com a element principal el moviment corporal, per aquest motiu, alguns autors, fins i tot asseguren que: “el millor tractament contra l’obesitat i el sobrepès, seria la prevenció i conscienciació des de edats primerenques, sent l’assignatura d’Educació Física, a través de la mà del professor, la millor medicina per a dur a terme aquesta tasca”. Bueno (2009).

Si be sabem que resoldre el problema de l’obesitat des de l’educació física escolar és una tasca complexa, hem de tindre clar que sí que es poden realitzar aportacions molt favorables i per tant continua sent important que s’impulsen mesures i programes des del nostre àmbit, ja que encara que no semble tan evident, tenen una gran eficàcia.


5.2. Estratègies i programes per a la prevenció de l’obesitat

Hi ha que tenir en compte que l’excés de pes ha segut molt difícil de tractar degut a les conductes que mostren aquelles persones propenses a engreixar.

Des de la visió del professor no hi ha que culpar directament als alumnes sinó a les causes socials, com per exemple, la gran oferta de productes hipercalòrics, la publicitat que afavoreix aquests productes,etc.

Per tant, el tractament s’ha de centrar en modificar ixes causes socials que generen un entorn patogènic tot i que no hi ha que oblidar que deuen ser els mateixos alumnes els que deuen ser responsables per a evitar aquesta situació. (Santos Muñoz, 2005)

El primer que deu fer el professor, segons Santos Muñoz (2005), es tenir la capacitat de diferenciar els casos de sobrepès i obesitat i a partir d’ací, poder dissenyar i desenvolupar un tractament comprensiu on s’incloguen els següents objectius:

- Pèrdua de pes
- Pràctica d’activitat física
- Alimentació equilibrada
- Modificació del comportament (respecte al menjar)
- Participació de la família (si es necessari)


D’altra banda, Travis Triplet (2006) proposa una guía de treball que deuen seguir els professors:

- Reconèixer als alumnes obesos i parlar amb ells i amb els seus pares sobre la situació.
- No separar-lo del grup però apuntar-lo en activitats que li permeten tindre una visió sobre hàbits saludables i les possibles conseqüències del seu problema.
- Crear activitats alternatives on tots els alumnes tinguen les mateixes condicions i motivar als alumnes obesos a superar-se.
- Evitar l’exclusió del alumnes obesos de les activitats adaptant aquestes a ells.
- Promocionar els hàbits de vida saludable i substitució d’aquells hàbits que no ho siguen.
- Fer propostes a les institucions públiques per a potenciar uns hàbits i estil de vida saludables.

Aquests programes d’intervenció es deuen enfocar a llarg termini per a evitar que al acabar el programa hi haja una recaiguda en la situació.

En quant a l’efectivitat d’aquestes estratègies està demostrat que amb els programes d’exercici s’obtenen resultats a curt termini de pèrdua de pes mentre que els programes a llarg termini intenten incloure l’activitat física dins de l’estil de vida de l’alumnat provocant uns hàbits que ja no es perden amb el pas del temps. ( Santos Muñoz, S. , 2005)

No s’han detectat diferències entre aquells programes d’intervenció que es basen sols en la dieta o en l’exercici físic(Epstein, L.H. et cols. , 1985) però el més efectius son aquells que relacionen ambdós mesures. (Skender, M. 1996)

La prevenció de l’obesitat té que estar present en els currículums escolars (Santos Muñoz, S. , 2005; Consenso SEEDO, 2000) de manera estructurada amb la implicació tant d’educadors, com d’alumnes i els seus pares. Les zones socials (menjador, pati,etc.) també desenvolupen un paper important, i cada vegada existeixen més normatives de programes d’alimentació saludable promoguts per les institucions públiques per a regular el estil alimentari i que siga saludable.
 

6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. Allison, D.B., Downey, M., Atkinson, R.L, Billington, C.J., Bray, G.A., Eckel, R.H. (2008). Obesity as a disease: a white paper on evidence and arguments commissioned by the council of the obesity society. Obesity (Silver Spring), Jun;16(6):1161-77.
2. Bueno, J.L. (2009). El rol de la educación física como herramienta de prevención contra el sobrepeso y la obesidad juvenil. Revista digital innovación y experiencias educativas, 25.
3. Epstein, L.H. et al (1985). Effect of diet and controlled exercise on weight loss in obese children. The Journal of Pediatrics, 107, 358-361.
4. GREP-AED-N. Postura del GREP-AEDN: La obesidad como enfermedad. Nov.2008; 2.
5. Hernán Daza, C. i cols (2002) La obesidad: un desorden metabólico de alto riesgo en la salud. Colombia Medica, 33, 72-80 (Extret en Abril de 2010 de https://colombiamedica.univalle.edu.co)
6. IOTF. The global Challenge of obesity and the internacional Obesity Task
7. Kearney JM, et al (1999). Methods used to conduct the pan-European survey on consumer attitudes to physical activity, body weight and health. Public Health Nutrition, 2, 79-86.
8. Kirk, D. (2006). The ‘obesity crisis’ and school physical education. Sport, Education and Society. 11:2, 121-133
9. Madrigal H, et al (2000). Underestimation of body mass index through perceived body image as compared to self-reported body mass index in the European Union. Public Health Nutrition, 114, 468-473.
10. Martínez JA, i cols (1999). Variables independently associated with self-reported obesity in the European Union. Public Health Nutrition, 2, 125-133.
11. Martínez, J.A., Moreno, M.J., Marques-lopes, I., Martí, A. (2002). Causas de Obesidad. Anales SIS San Navarra; 25 (supl.1): 17-27.
12. Martínez-González i cols (1999) Perceptions about body weight and weight reduction in Spain. Public Health Nutrition 2: 557-563.
13. National Institutes of Health. (1998). Clinical guidelines on the identification, evaluation, and treatment of overweight and obesity in adults. Washington: The Evidence Report, 98-4083.
14. Rothman KJ, Greenland S. Precision and validity in epidemiologic studies. In: Rothman KJ, Greenland S, eds. Modern epidemiology. 2nd ed. Philadelphia, PA: Lippincott Williams & Wilkins, 1998:115–134.
15. Nutrición, Actividad Física y Prevención de la Obesidad. Estrategia NAOS (2006)
16. Force. Avaiable from: http://www.iuns.org/features/obesity/tabfig.htm . En Moreno Esteban y Charro Salgado.
17. Salas, J. (2007). Dieta, inflamació, infermetat i síndrome metabòlic. Revista de Nutrició Pràctica; 11: 30-31
18. Salgado, E. (2006) Nutrición, Actividad Física y Prevención de la Obesidad. Estrategia NAOS.
19. Sánchez-Villegas A, et al. (2001). Perception of body image as indicator of weight status in the European Union. Journal of Human Nutrition Dietet, 14, 93-102).
20. Santos Muñoz, S. (2005). La Educación Física escolar ante el problema de la obesidad y el sobrepeso. Revista Internacional de Medicina y Ciencias de la Actividad Física y el Deporte, 5, 19, 179-199.
21. Scarsella, C., Després, J.P. (2003). Tratamiento de la obesidad: necesidad de centrar la atención en los pacientes de alto riesgo caracterizados por la obesidad abdominal.Cad. Saúde Pública,19,1.
22. Seidell, J.C. (1995). Obesity in Europe: scaling an epidemic. International Journal of Obesity, 19: 1-4.
23. Skender, M. (1996) Comparison of a 2-year weight loss trends in behavioral treatments of obesity: diet, exercice, and combination interventions. Journal of American Diet Association, 96, 342-346.
24. Sociedad Española para el Estudio de la Obesidad (SEEDO) (2000). Revista medicina clínica. vol. 115. Núm. 15.
25. Triplet, T. (1997). Physiological adaptations to a weight-lose dietary regimen and exercise programs. Journal of applied physiology, 83, 1.
26. Who, Monica Project (1989): Risk Factors. International Journal of Epidemiology 18, 46-55.
27. Willett W. (1998). Anthropometric measures and body composition. En: Willett W. (ed). Nutritional epidemiology. 2nd ed. New York: Oxford University Press, 245-247
28. http://www.rae.es/rae.html
29. http://www.who.int/es/